El mite fins a l'actualitat

La història de Dèdal i Íciar ha perdurat en molts àmbits diferents: des de construccions en forma de laberint que reben el nom de l'inventor, Dèdal, fins les lectures del mite com una advertència per als que desafien les lleis de la naturalesa, passant per les contínues referències als presonatges en el món de l¡aviació: no podem oblidar que Leonardo Da Vinci va intentar inventar diversos artefactos que permetessin emprendre el vol.
Des del punt de vista literari, ja ha l'edat mitjana autors com ara Chaucer i Boccaccio narren l'aventura. Però el personatge que mes ha seguït escriptors i artistes ha estat Ícar, ja que el seu tràgic destí ha servit d'inspiració per a pintures com ara les de Pieter Bruegel, Matisse, Marc Chagall, o Picasso, i les escultures d'Antoni Canova i de Rodin.
També en la literatura més recent es tracta la figura Ícar, per exemple, en el drama Ícar (1927) de l'autor italià De Bosis i L'ascens de l'F6 (1936) d'Auden i Isherwood. Fins i tot ha estat el tema central de l'assaig de Bertrand Rusell, Dèdal i Ícar: el futur de la ciència, que tracta del perills de l'ús i l'abús de la tecnologia.

Dèdal I Ícar

El mític inventor
Gràcies a les narracions d'Ovidi i Apol·lodor sabem que va existir Dèdal, un prestigiós arquitecte atenenc que era alhora inventor, escultor i constructor. A l'illa de Creta va servir a les ordres del rei Minos i va tenir el fill que ha passat a la història amb ell, Ícar.
A Creta, Dèdal va construir un artefacte a instàncies de Pasífae, esposa del rei, gràcies al qual ella va poder tenir relacions amb un bell toro, i d'aquesta unió va néixer el Minotaure. Posteriorment va haver de dissenyar el laberint, per recloure-hi el monstre antropòfag, meitat home, meitat brau. El rei Minos, espòs de Pasífae, va decidir castigar Dèdal, i el va tancar juntament amb el seu fill Ícar, al laberint,. Per l'inventorva buscar la manera de fugir volant: va construir unes ales amb plomes d'ocell unides amb cera. Abans d'emprendre el vol, Dèdal va avisar Ícar que no havia de volar ni massa avall, ja que la humitat del mar impediria el vol, ni massa amunt, ja que l'escalfor del sol fondria la cera. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li donava el fet de volar, es va acostar massa al Sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar. Dèdal va aconseguir salvar-se i, després d'enterrar el seu fill en uyna illa que va rebre el nom d'Icària, va viure a Sicília fins que va morir.

Romans i cartaginesos a Hispània

Cap a mitjan segle III aC, els cartaginesos (habitants de Cartago, una colònia fenícia fundada el 814 aC a prop de l'actual Tunis) van ampliar la seva presència a la península per obtenir una compensació per la pèrdua de territoris (Sicília) que havia comportat la seva derrota davant de Roma en l'anomenada Primer Guerra Púnica, aizí com per obtenir recursos per pagar els tributs que la República romana els havia imposat.

Cap al 226 aC, un any després de la fundació de Cartago Nova (actual Cartagena) i davant de l'expansió dels púnics a la península, roma va promoure la signatura de l'anomenat Tractat de l'Ebre, que feia d'aquest riu el límit de l'expansió cartaginesa cap alnord. Però la concòrdia entre les dues potències va durar molt poc. La presa per part del líder cartaginès Anníbal (219 aC) de la ciutat de Sagunt, que algunes fonts romanes situaven al nord de l'Ebre, va ser considerada per Roma com a casus belli i l'any següent van començar les hostilitats que van desembocar en la Segona Guerra Púnica (218-201 aC).

Traducció i anàlisi d'un text 2

Pater Antonii miles ligionis Romanae est.
Subj....C.Nom..Atr...........C.Nom............V..
El pare de l'Antoni és soldat d'una legió romana.

Legiones Romanae pugnant et Imperium Romanum defendunt.
........Subjecte.............Verb..Conj.............C.Directe.............Verb.....
Les legions romanes lluiten i defensen l'Imperi Romà.

Pater Marci in urbe medicus est et cives sanat.
Subj.....C.N.....C.C........Atrib...V..Conj..C.D....V...
El pare d'en Marc és metge en una ciutat i cura els ciutadans.

In legionibus Romanis quoque medici sunt,
...C.Circumstancial


qui milites aegros sanant.

Traducció i anàlisi d'un text

Copia aques text, analitza'l sintticament i tradueix-lo:
Viri Romani varia officia habent.
..Subjecte.......C.Directe.......V......
Els homes romans tenen diversos oficis.

Pater Lucii et Claudiae mercator est.
.Subj.........C.Nom............Atribut.....V..
El pare d'en Lluci i de la Clàudia és comerciant.

Mercatores viri sunt qui vendunt et emunt merces varias: oleum, farinam,
..Subjecte....Atr....V.....S.................V.............................C.Directe.......................
Els comerciants són homes que compren i venen productes varis:

vinum, garum, pisces, carnem, amphoras, telas, gemmas, et cetera.
........................................................C.Directe.............................................
oli, farina, vi, garum, peix, carn, ámfores, teixits, gemmes, etc.

Claudius in officia Hispaniae garum facit;
Subjecte.C.Circum..C.Nom......C.D......V...
En Claudi fabrica gàrum en un negoci d'Hispània;

postea in proviciis Romanis garum vendit.
C.Circ..........C.Circum...............C.D........V....
Després ven al gàrum a le províncies romanes.

La Primera i la Segona Revolucions Industrials 2

Les indústries clau de la primera fase de la industrialització van ser la indústria tèxtil i la siderúrgica (producció del ferro). A partir del 1870 es van desenvolupar noves indústries, com ara la química i l'elèctrica.

La revolució industrial va impoulsar una altra revolució:la dels transports. El 1819, un vaixell de vapor va creuar per primer cop l'oceà Atlàntic i el 1825 es va construir a Anglaterra la primera línia de ferrocarril.

La Primera i la Segona Revolucions Industrials

Les dues primeres revolucions industrials van canviar els sistemes de producció:

- Van començar a utilitzar-se noves fonts d'energia: primer, el vapor d'aigua i el carbó i, en la segona fase, l'electricitat i el petroli. Aquestes energies eren capaces de moure grans màquines.

- Van aparèixer les fàbriques, grans centres amb molts operaris i amb màquines. A les fàbriques els obrers no elaboraven el producte complet, sinó que el treball es dividia en petites tasques i cada obrer s'especialitzava. Aquest sistema de treball, juntament amb la utilització de màquines, va permetre l'augment de la producció i l'abaratiment dels preus dels productes.

La Revolució Industrial

A finals del s.XVIII es va iniciar la Revolució Industrial a Anglaterra. Amb aquest nom es denomina el procés de canvi econòmic que va suposar el pas d'una economia agrícola tradicional a una altra caracteritzada per processos de producció mecanitzats capaços de fabricar béns en gran quantitat.

Es distingeixen tres etapes:

- La Primera Revolució Industrial, que va començar cap al 1780.

- La Segona Revolució Industrial, que es va iniciar al voltant del 1870.

- La Tercera Revolució Industrial, que arrenca en la dècada del 1970 i continua actualment.

Deu recomanacions per dialogar millor

I. Per dialogar és necessari que els interlocutors vulguin entendre's i solucionar els problemes tractats.
II. Per dialogar és necessari que els interlocutors respectin normes com les següents: ''No t'enrotllis ni t'emboliquis''; ''No improvisis les teves intervencionns''; ''No et facis el saberut''.
III. Per dialogar és necessari que els interlocutors respectin la veritat i no menteixin.
IV. Per dialogar és necessari que els interlocutors es respectin mútuament i no siguin agressius ni dogmàtics.
V. Per dialogar és necessari mirar qui parla i parar-li atenció.
VI. Per dialogar s'ha d'estar disposat a escoltar els punts de vista i les raons dels altres fins a entendre'ls.
VII. Per dialogar s'ha d'estar disposat a expressar correctament els propis punts de vista.
VIII. Per dialogar s'ha d'estar disposat a pensar sobre les raons que ens han presentat els nostres interlocutors.
IX. Per dialogar s'ha d'estar disposar a modificar els propis punts de vista.
X. Per dialogar s'ha d'estar disposat a buscar alternatives acceptables per a tots els interlocutors, adoptar-les i posar-les en pràctica.

Saps dialogar?

Quan una societat pren consciència de la diversitat d'opinions que hi ha al seu interior se li fa necessari trobar algun mitjà per arribar a acords que satisfacin els diferents punts de vista que conviuen dins seu. Amb tota probabilitat, el diàleg és el millor mètode per apropar posicionss i construir formes de vida en comú acceptables per a tots. No és exagerat afirmar que una persona correcta és aquella que davant una situació de conflicte és capaç de dialogar amb tots els implicats amb l'objectiu d'arribar a acords justos. Per això, l'educació en societats plurals i democràtiques ha d'ensenyar a dialogar als joves perquè siguin capaços de deliberar en les futures situacions de discrepància que trobaran en la seva vida privada i en la seva vida ciutadana.





*Llegeix aquest text i contesta les següents preguntes:


1. Què significa la paraula diàleg?

-És una conversa entre dues o més persones.


2. En quines situacions és important el diàleg?

-


3. Explica una situació en què es trobi a faltar el diàleg.

-


4. Explica una situació en què el diàleg hagi assolit un acord exitós.

-


5. Quin profit obtenen els individus i les societats quan triomfa el diàleg?

-


6. Quins altres valors són necessaris per dialogar amb èxit?

-


7. El diàleg és sempre positiu?

-

L'economia preindustrial

Cal buscar els antecedents de la producció industrial en els tallers artesanals, que van aconseguir l'apogeu a l'edat mitjana i a l'edat moderna, i en les manufactures del segles XVII i XVIII.

Els primers tallers donaven feina a pocs artesans, que feien totes les fases del producte amb l'ajuda d'eines molt simples. Aquests productes eren únics, fruit d'un procés fonamentalment manual i, per tant, lent i car. Les produccions ens venien generalment al mercat local, a la mateixa ciutat i a les rodalies.

En el s. XVII van aparèixer tallers de grans dimensions que elaboraven manufactures de més qualitat (articles en or, plata i coure, porcellanes, tapissos i altres tèxtils) destinades a un mercat nacional i internacional.

Els principals centres de producció de manufactures eren l'Índia, la Xina, el Japó, Flandes, la Gran Bretanya i la regió alemanya de Turíngia.

Els efectes de la revolució agrícola

La mecanització de gran part de les feines agrícoles i la crisi afectava els pagesos més modestos va forçar que aquests emigressin cap a les ciutats, a buscar-hi feina. Es va anar produint, així, un descens gradual de lapoblació agrícola i el camp es va anar despoblant.

L'augmentat de la producció va provocar un descens paral·lel dels preus amb la qual cosa el nivell alimentari general de la població va millorar.

A més a més, els mitjans de transport nous, com el ferrocarril i el vaixell de vapor, permetien transportar els produces agrícoles a llocs llunyans. Amb això, el mercat dels productes agrícoles va deixar de ser local, i va passar a ser nacional i fins i tot internacional.

La revolució agrícola del segle XVIII - 3

Finalment, els grans propietaris van forçar ka venda dels terrenys comunals i van ampliar, així, les seves terres.

Tots aquests processos perjudicaven els pagesos més pobres, que van perdre els recursos que els proporcionaven els terrenys comunals i que els eren necessaris per alimentar-se. Els grans afavorits van ser els grans propietaris, que van augmentar l'extensió de les seves propietats, de manera que van poder introduir-hi les noves millores tècniques.

La revolució agrícola del segle XVIII - 2

En els s. XVIII i XIX van tenir lloc tres processos fonamentals: la concentració de la propietat, el tancament dels camps i la desaparició dels terrenys comunals.

Les propietats disperses es van substituir, progressivament, per parcel·les més grans, on es podien fer servir màquines.

Els tancats impedien que el bestiar entrés als camps, i això va facilitar la rotació contínua de conreus: llavors va ser possible introduir els nous conreus a la part de guaret, que era on tradicionalment pasturaven els animals.

Els canvis en les estructures agràries

La majoria d'aquests nous mètodes no es podien introduir amb eficàcia als camps oberts, el paisatge agrari característic de gran part d'Europa durant segles. -els camps oberts estaven formats peer una gran quantitat de petites parcel·les. Cada agricultor acostumava a posseir diverses parcel·les, separades i aïllades les unes de les altres.

Els canvis en les tècniques de conreu

Entre les millores que van contribuir a augmentar la producció agrícola destaquen els sistemes nous de rotació contínua de conreus, amb l'abandonament del recurs antic de períodes de guaret molt freqüents. Els nous conreus herbacis de llegums, naps o patates alternats amb els conreus tradicionals, permetien cultivar contínuament el sòl sense por d'esgotar-lo.

La relació estreta entre agricultura i ramaderia és un altre dels trets essencials de la revolució agrària ddel s. XVIII. Molts dels conreus nous servien per alimentar el bestiar a l'hivern, de manera que va augmentar el nombre de caps de bestiar. I, alhora, l'increment de l'adob animal (fems) va comportar més fertilitat a la terra.

Un segon grup d'innovacions es va introduir més tard, ja en el s. XIX: moltes feines agrícoles van deixar de ser manuals i van passar a ser fetes per màquines (segadores, màquines de batre...) i els adobs naturals es van substituir o complementar amb fertilitzants químics.

La revolució agrícola del segle XVIII

Fins al s. XVIII, l'agricultura va continuar sent trdicional i poc productiva. Com que el nivell tecnològic era baix, l'agricultura depenia dels cicles de la naturalesa i, per tant, era molt vulnerable a les catàstrofes. Una sequera, una inundació o una plaga provocaven la pèrdua de la collita i, com a conseqüència, la fam i la mort entre la població.
Cap a la fi del s. XVIII va començar una gran revolució agrícola que va capgirar les tècniques i els rendiments de l'agricultura. El canvi va començar a la Gran Bretanya i, a poc a poc, es va transmetre a la resta de l'Europa occidental i altres països com els EUA. La major part de l'Àsia, l'Àfrica i Iberoamèrica van quedar fora del procés.
La productivitat agrícola va augmentar notablement gràcies a la millora de les tècniques de conreu i als canvis en les estructures agràries.

El camp entre l'edat antiga i l'edat moderna II

- Els sumeris, els egipcis, els xinesos i els indis van ser els primers a construir grans canals i preses per millorar el reg i el proveïment d'aigua.

- Fa més de 2.000 anys, els romans van millorar l'arada i van estendre els regadius per tot l'imperi.

- A l'edat mitjana, els musulmans van millorar els regadius i van introduir conreus nous a Europa, com els cítrics, l'arròs, el meló, la carxofa, etc. En aquella època es van generalitzar els molins d'aigua i de vent.

- A partir del s.XVI, els europeus van conquerir Amèrica i part de l'Àsia i això va motivar un intercanvi de conreus entre unes zones i unes altres. Així, per exemple, van arribar a Europa la patata, el blat de moro, el fesol, el tomàquet, la carabassa, el pebrot, el gira-sol, el tabac i moltes altres plantes.

El llegat de Roma: El dret civil

Un dels aspectes més importants del llegat romà a la nostra civilització és el dret. La mateixa paraula deriva del terme llatí directum, que significa ''el que és recte, just'', encara que la paraula romana més utilitzada era ius (''el que és just''), de la qual provenen els nostres termes justícia i jurídic.

A diferència d'altres pobles antics, els romans van ser conscients de l'alt grau de civilització, que representava el fet de tenir un sistema de dret civil, gràcies al qual s'establia l'imperi de la llei. Cap ciutadà havia de quedar per sobre de la llei i aquest principi bàsic del dret constitueix la base dels sistemes jurídics occidentals.

Els Bàrbars

Les tribus bàrbares que lluitaven per Roma subscrivien un tractat (foedus), i eren conegudes coma foederati, és a dir, aliades de l'imperi romà. El fet que Estilicó, un militar d'origen bàrbar (de la tribu dels vàndals), actués com a home de confiança de Teodosi i coma tutor del seu propi fill, Honori, demostra clarament fins on havien arribat les coses en aquests període de decadència. Com a magister militum o cap de l'exèrcit (a l'imperi romà occidental) Estilicó va tenir un paper destacat fins que una intriga política el va fer caure en desgràcia a principis del segle V.

La fi de l'Imperi Romà

L'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'Imperi), va ser qui al final del segle IV va dividir l'Imperi romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb seu a Constantinoble.
En aquell moment, les fronteres de l'Imperi (limes) s'estaven desgastant ràpidament. Tribus bárbares senceres eren llogades per fer front a l'embranzida d'altres pobles de més enllà del Rin i del Danubi, la pressió dels quals augmentava a mesura que passaven els anys. Des de principis del s. V, l'imperi romà ja estava sentenciat. Tradicionalment s'accepta com a data de la caiguda de l'imperi romà, Ròmul Augústul, va ser destituït oficialment.
D'altra banda, l'imperi romà d'Orient, amb el nom de l'imperi bizantí, va perdurar gairebé mil anys més, fins a la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, davant l'assetjament dels turcs.

Dos imperis en un: Roma i Constantinoble

El sistema imperial romà va anar evolucionant fins que va construir un sistema de monarquia absoluta que es coneix amb el nom de Dominat (de dominus, ''senyor'', en oposició al Principat).

A partir de l'època de Dioclecià, a finals del segle III, va instituir un nou sistema de govern col·lectiu integrat per quatre persones, la tetrarquia, amb dos ''augustos'' que actuaven simultàniament en la defensa de l'Imperi, a la part occidental i oriental, ajudats per uns altres dos presonatges, anomenats ''cèsars'' que, finalment els haurien de succeir per assegurar, d'aquesta manera una certa estabilitat en la política.

Malauradament, el sistema no va arribar a funcionar, a causa dels continus enfrontaments militars dins l'Imperi entre els candidats al tron que obtenien més suport de les tropes.

L'exèrcit es va convertir en un factor polític de primer ordre que va acabar amb el somni d'estabilitat perseguit per Dioclecià.

El sistema va derivar cap a una diarquia (govern de dos emperadors) i finalment cap a la monarquia absoluta de Constantí, el fundador de la ciutat de Constantinoble (330 dC) a l'antic assentament frec de Bizanci, on va traslladar la capital de l'Imperi.

Va ser, però, l'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'Imperi), qui a finals del segle IV va dividir l'Imperi romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern, de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb seu a Constantinoble.

Dinastia dels Severs (193 - 235 dC)

No va aportar nous territoris, a excepció d'una efímera presència romana a l'Eufrates després de la derrota dels parts, l'etern enemic de Roma en aquella zona de l'Orient Mitjà, durant el regnat del fundador de la dinastia, Septimi Sever.

En aquesta època, Roma ja havia passat a la defensiva i més que pensar a conquerir nous territoris, estava preocupada per defensar les seves fronteres de les incursions bàrbares, especialment a partir del segle II de la nostra era, un clar període de crisi per a l'Imperi.

Dinastia Antonina (96-192 dC)

En aquesta etapa, la Dàcia (actual Romania) va quedar incorporada a l'Imperi gràcies a les conquestes de Trajà, si bé el penúltim emperador d'aquesta dinastia, el cèlebre enoeradir filòsof Marc Aureli, va morir contenint l'empenta de les tribus bàrbares de més enllà del Danubi.

Dinastia Flàvia (69-96 dC)

En aquest període es va sufocar una sublevació dels jeus i es va consolidar la conquesta de Britània (fins Escòcia, que era coneguda com Calcedònia).