Inici del Triumvirat

L'any 60 aC es va unir a dos homes molt influents: Pompeu (que acabava de tornar d'una campanya triomfal contra la pirateria a la Mediterrània oriental) i Cras (un dels homes més rics). Amb ells, Cèsar va integrar l'anomenat triumvirat, un autèntic govern a l'ombra que prenia en secret decisions polítiques transcendentals per a la vida d'una República que, d'aquesta manera, s'abocava de dret al fracàs.
El 59 aC Cèsar va ser elegit cònsol juntament amb un altre polític anomenat Marc Calpurni Bíbul, el qual va quedar tan marginat de la presa de decisions que aquest consolat va ser conegut pel de ''Gai i Juli''. Al cap de tres anys, els tres anys, els tres polítics del triumvirat van renovar el seu conpronís en l'anomenada conferència de Lucca (56 aC), si bé aleshores Cèsar ja estava embarcat en el gran projecte de la conquesta de les Gàl·lies.

Juli Cèsar

Caius lulius Cesae, Gai Juli Cèsar, va néixer l'any 100 aC al si d'una família patrícia, la gens Júlia, la qual es vanagloriava de ser descendent ni més ni menys que de Julus. Aquest, segons la tradició, era nét de la deessa Venus. Encara que el seu pare va morir quan tenia quinze anys, el jove Cèsar es va involucrar aviat en la vida pública, ja que poc abans d'arribar a aquesta edat va ser nomenat flamen dialis (''gran sacerdot de Júpiter'').
Mitjançant el matriomoni de la seva tia paterna Júlia amb el polític reformador Gai Mari (líder del partit dels populars), va entrar en contacte directe amb l'agitat ambient polític de Roma.
Cèsar va ocupar diversos càrrecs al llarg de la seva dilatada carrera política (cursus honorum): va ser tribú militar (el 71 o 72 aC), edil (65 aC), pontifex maximus (63 aC), pretor (62 aC) i procònsol a Hispània.

El llegat artístic del S. XIX: El Neoclassicisme

La caiguda de l'Antic Règim francès després de la Revolució del 1789 va coincidir amb el desenvolupament d'un estil artístic inspirat en l'antiguitat clàssica: el Neoclassicisme. El redescobriment del classicisme grecoromà va ser producte de diversos factors.

L'aparició de les classes treballadores

A l'Europa Occidental, una vegada es van haver consolidat els Estats nació i s'hi va haver establert el liberalisme, la lluita política tenia com a objectiu l'avenç de la democràcia, és a dir, la conquesta de la igualtat política mitjançant el dret al sufragi universal, l'ampliació de les llibertats individuals i col·lectives i el reconeixement dels drets socials (educació, salut, feina, etc.) per al conjunt de la població.

L'Europa de finals del S.XIX

Les unificacions italiana i alemanya van tancar l'etapa de les grans revolucions liberals i nacionals a Europa. Al darrer terç del segle semblava que s'havia aconseguit una certa estabilitat política i de fronteres. Però, en realitat, encara hi havia un seguit de conflictes que continuaven latents. D'unabanda, persistien greus problemes nacionals a l'interior de l'Imperi Austríac i també de l'Imperi Turc que mantenien dominats pobles amb aspiracions d'independència.
Aquest era el cas d'hongaresos, txecs, croats i polonesos pel que fa a Àustria, i de serbis, romanesos i búlgars en el cas de Turquia. Així mateix, en aquests imperis les reformes liberals també havien estat nul·les o, si més no, molt limitades i, com a conseqüència, les aspiracions d'emancipació continuaven pugnant per reformar el sistema polític.

La figura de Faetont en la història de la civilització

Des del Renaixement, els artistes s'han interessar pels mites del món antic: així ho veiem en un dibuix de Miquel Àngel del 1533, dedicat a la caiguda de Faetont, mentre que en la tragèdia de William Shakespeare Romeu i Julieta (1595) trobem una referència al protagonista de la lloegenda. Al segle XVII, Rubens va retratar el moment en què l'auriga era fulminant pel llamp de Zeus a La caiguda de Faetont (1604-1605). En literatura catalana, trobem referències a aquest mite en el poema èpic Canigó (1886), de Jacint Verdaguer. I pel que fa a la literatura castellana, en l'obra El hijo del Sol, Faetón (1661) de Calderón de la Barca. Les òperes de Lulli i de Scarletti, totes dues titulades Faetont (estrenades el 1663 i el 1685) van introduir el tema en la música. Posteriorment, el francès Camille Saint-Saëns va compondre el poema simfònic Faetont (1873) i l'anglès B. Britten va estrenar el 1951 les Sis metamorfosis a partir d'Ovidi, una deles quals va dedicar a Faetont.

La fi de Faetont

Els cavalls, tan aviat s'enfilaven fins a una alçada enorme, com s'acostaven perillosament a la superfície de la Terra. Mentrestant Faetont, horroritzat, no podia fer res per aturar aquella cursa terrible.
Segons la llegenda, aquesta catàstrofe de foc i destrucció va arrasar zones molt extenses. D'aquesta manera van explicar els antics la fornació del gran desert del nord d'Àfrica.
Per sort, abans que no quedés ni una espurna de vida sobre la Terra, Zeus va fulminar amb el llamp el carro i l'esfera de foc de la superfície terrestre. D'acord amb la llegenda, hi va haver un dia sense sol fins que la situació es va normalitzar; Faetont, per la seva banda, va rebre honors fúnebres de les mimfes del riu Eridà i de les seves germanes, les Helíades.

La imprudència d'Hèlios i faetont

Faetont, un dels fills d'Hèlios, havia arribat a l'adolescència sense que li hagués estat revelada la identitat del seu pare. Quan finalment ho va descobrir, el déu, que se sntia cualpable per haver-lo tingut apartat d'ell durant tant de temps, li va prometre de manera imprudent que li concediria el que demanés. Inesperadament, Faetont li va demanar que li deixés conduir el carro que duia cada dia la llum del Sol a la Terra.
Hèlios va fer tots els possibles perquè el seu fill renunciés a aquesta petició, però al final va haver de complir la seva paraula. Al principi semblava que tot anava bé, però els cavalls, així que es van adonar del canvi, es van desbocar i van abandonar la ruta que recorrien des de tenos immemorials.

Pegàs

De la unió amb Posidó havia nascut Equidna, un altre ésser monstruós, i en el moment de ser decapitada van nèixer Pegàs, el cavall alat, i Crisaor.
La imatge de Medusa va ser utilizada durant molt de temps com a amulet contra el mal d'ull i, en arquitectura, va servir d'element decoratiu o, fins i tot, com a protecció contra el mal. Pintors com Leonardo da Vinci o Caravaggio han retratat Medusa com una dona bella i terrible alhora, imatge de l'horror i el sofriment. Des d'autors llatins, com ara Ovidi, fins a Danto Goethe, han tractat el tema de la Gorgona gairebé sempre com una figura del món de l 'infern; ja en ple segle XX, el poeta Pieter van Eyck va presentar Medusa com la víctima d'una deessa enfurida injustament.

Perseu

Les imatges que podem observar de Medusa confirmen aquestes dues versions, tot i que en la majoria de casos apareix el cap ja separat del cos, gesta l'heroi Perseu.
Perseu va aconseguir vèncer Medusa ajudat pels déus Atena i Hermes, que li van proporcionar els elements indispensables per aniquilar-la: unes sandàlies alades, un casc (que feia invisible qui el duia), una espasa, un escut brillant com un mirall i una mena de sarró, on podia desar el cap tallat per evitar la mirada de Medusa, amb què era capaç de petrificar fins i tot un cop morta.

Gorgona medusa

Medusa era l'única mortal de les tres Gorgones, filles de divinitats marines amamb les mans de bronze, ales d'or i serps en lloc de cabells. Era un ésser terrorífic que petrificava amb els ulls tot aquell que gosava mirar-la.
Altres tradicions narren que Medusa era una jove d'una caballera preciosa que va acabar tenint un aspecte horrible per haver-se comparat am la deessa Atena, o per haver estat seduïda per Posidó al temple d'aquesta deessa.

Animals fantàstics de la mitologia clàssica

Moltes novel·les i contes, ja sguin fantàstics o no, es basen en l'enfrontament d'un heroi amb un ésser monstruós per salvar un personatge o, fins i tot, la humaniat.
Aquest fet es repeteix des de l'ntiguitat clàssica fins als nostres dies, però, que són aquests monstres? Com han arribat fins a l'actualitat?
Cada un té un origen i una evolució diferents. Així, per exemple, les sirenes que van intentar captivar Ulisses ara alerten de perills, emergències i, fins i tot, de la sortida de classe; el minotaure, aquest personatge de cos humà i cos de toro, està relacionat amb els laberints que es repeteixen en forma de jardins enn moltes de les nostres ciutats; i les esfinxs són avui dia personatges que es mantenen impassibles davant les circumstàncies del seu voltant.