La unificació d'Alemanya III

El 1871 va nèixer l'Imperi Alemany, el Segon Reich, que de seguida es va convertir en una nova gran potència.

La unificació d'Alemanya II

Des del primer moment Prússia va intentar liderar la unificació. Potencià una unió duanera de la qual Àustria va quedar exclosa i, menyspreant les propostes liberals d'alguns Estats, escollí el camí de la guerra per aconseguir la unificació.
Així, el canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir una vistoriosa guerra contra Àustria el 1866 i un altra contra França el 1870, que li van permetre unir tots els Estats sota el ceptre del rei de Prússia, el kàiser Guillem I.

La unificació d'Alemanya I

El principal problema per assolir la unitat d'Alemanya era la rivalitat entre les dues grans potències germàniques: Prússia i Àustria. El 1815 el territori alemany estava dividit en 39 estats. El Congrés de Viena els va agrupar en l'anomenada Confederació Gremànica, que estava presidida per Àustria.

La unificació d'Itàlia III

El 1861 es va proclamar el Regne d'Iitàlia, el primer rei del qual va ser Víctor Manuel II, rei de Sardenya-Piemont. Només Venècia i els Estats Pontifics van qedar fora del regne, però s'hi van incorporar el 1866 i el 1870, respectivament.

L'unificació d'Itàlia II

El procés d'unificació d'Itia va ser militar. El 1859 l'armada francopiamontesa va derrotar els austríacs a Magenta i Solferino, que van cedir la Llombardia al Piemont. Un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi, encapçalant un exèrcit de voluntaris, els camises roges, va conquerir els estats del sud.

La capacitat intel·lectual

Segons del diccionari, la intel·ligència és la ''facultat o capacitat de l'home per comprende el món de les relacions i prendre'n consciència, per resoldre situacions noves mitjançant unes respostes també noves o per aprendre a fer-ho''. Aquesta capacitat està característica per factors diversos, els quals poden facilitar el desenvolupament d'uns determinas estudi o professions. D'aquests factors, podem destacar-ne els següents:

Decidir el meu futur

Mapa del sistema educatiu

Prendre decisions significa triar entre les alternatices qe tens a l'abast i estudiar els condicionats de cada situació. Al llarg de la seva vida, una persona ha de prendre decisions de tota menal. Algunes són inrascendents, però n'hi ha d'altres que són tn importants que, de l'encer o l'error, se'n poden derivar conseqüències imprevisibles. Una primera conclusió doncs: no s'han de prendre decisions de manera precipitada.

Una de les decisions importants que una persona pren a la vida és l'elecció del seu futur professional. Aquesta elecció ha de ser el fruit de la reflexió i de la valoració dels diversos elements que hi entren en joc, per no caure en una decisió equivocada que et pugui portar a un futur de frustració professional i personal. Això obliga a prendre decisions amb objectivitat i prudència, sabent què és el que vols i què és possible aconseguir.

Un punt de partida per fer aquesta reflexió és valorar la pròpia situació acadèmica pel que fa a les possibilitats d'obtenir un tipus d'acreditació o n altre. En acabar l'ESO, pots trobar-te en dues situacions diferents:

a) Aprovar 4t d'ESO i obtenir el Graduat Escolar que t'acredita per seguir per alguns d'aquests camins:
-Formació professional de grau mitjà.
-Batxillerat.
-Món de treball.

b) No aprovar el 4t d'ESO. En aquest cas, les sortides que pots seguir són:
-Món del treball.
-Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

A l'hora de decidir-te, t'has de centrar especialment a conèixer totes les posibilitats, limitacions, motivacions, caràcter, gustos, tendències, oferta d'estudis, expectatives vitals, etc. Aquesta reflexió haurà d'abastar els camps següents:
1. Coneixement de les teves capacitats intel·lectuals.
2. Coneixement de la teva personalitat.
3. Descobrir quins són els teus interessos, tendències i gustos per un determinat tipus d'estudis i professions.
4. Coneixement de les possibilitats qe et dóna el sistema educatiu e el qual estàs estudiant.
5. Accés a altres fonts d'informació.

La unificació d'Italia

Itàlia estava dividida en sis Estats. El Papa era sobirà en un, amb capital a Roma, i Àustria s'havia anneixonat la Llombardia i el Venèto, unes regions riques del nord itàlia, i estenia la seva influència sobre tot un seguit de petits Estats. Només el Piemont, al capdavant del qual hi haviaa una monarquia de caire liberal, es manifestava a favor de la unificació de tot itàlia, en especial del seu primer ministre, Cavour, que va aconseguir que l'emperador francès Napoleó III donés suport a les demandes italianes.

Comentari d'una pintura

La llibertat guiant al poble

Aquesta imatge representa la revolta que es va iniciar a França per enderrocar la dinastia absolutista dels Borbons en nom de la llibertat, que apareix simbolitzada per una dona que guia els revolucionaris, pertanyents en la seva majoria a les classes populars, que són els que fonamentalment van protagonitzar aquesta revolta. Tots els personatges estan avançant sobre cadàvers que simbolitzen el sacrifici del poble anònim, encara que entre ells ambé destaca un soldat francès de la Guàrdia Reial i un suís, tots dos defensors de la causa monàrquica i que han resultat abatuts. Entre els revolucionaris destaquen els personatges:
-L'obrer, que porta un sabre i una insígnia blanca, símbols liberals.
-Un petit burgès, que es reconeix per la seva vestimenta, el barret de copa i l'escopeta de caça.
-El pagès, que està ferit i que porta una indumentària que correspon als colors de la bandera francesa, com a símbol de les ferides de la nació francesa.
-L'estudiant, que representa els joves, que són víctimes de les injustícies i que lluite per aconseguir un futur millor.
-El membre de la Guàrdia Nacional, que se'l reconeix pel barret de corneta característic d'aquest cos, i que porta a més a més un floret i una pedra a la mà; tot plegat és un símbol revolucionari i de lluita.
-La figura femenina és una al·legoria de la llibertat, ja que porta els pits descoberts i avança amb un fusell a la má, amb el qual ha de lluitar per aconseguir-la. A més a més, també representa França, perquè porta a la mà dreta la bandera tricolor francesa.
El quadre representa un episodi de la revolució que es va desenvolupar a França el juliol de 1830, quan les classes populars i la burgesia es van aixecar contra la monarquia que s'havia restaurat després de la caiguda de Napoleó i que havia restringit en els últims temps les llibertats, a part d'haver conduït els ciutadans a una crisi econòmica. Aquests grups van aixecar barricades als carrers de París durant les ''jornades glorioses'' i van protagonitzar revooltes que van acabar amb el regnat del Borbó Carles X, que va ser substituït per un monarca més liberal: Lluís Felip d'Orleans.

Exercici 2 Llatí 23/02/2010

Canvia el color a la paraula intrusa:
a. Epistulam, domum, magnum.
.....Ac. fem.....Ac.masc..Ac. masc..
b. Atrium, impluvium, dominum.
Ac/N neu..Ac/N neu....Ac. masc..
c. Insula, villa, oppidum.
..N.fem..N.fem.N/Ac. neu..
d. Rosis, puellis, pueris.
Abl.fem.Abl.fem.Abl.masc..
e. Domini, domina, serva.
.Gen.masc..N.fem..N.fem..

Exercici 1 llatí 23/02/2010

https://docs.google.com/leaf?id=0B9JGmmOccuWdY2JhZTI0NWQtMGY0Yi00MzBhLWExZWYtMGVlYzdmYjk4NTk4&hl=ca

Els gèneres en acusatiu i nominatiu

https://docs.google.com/leaf?id=0B9JGmmOccuWdNGQ3NjRjZDAtNGEyZC00OTgwLTg0ZjUtMjVmZTA1NTMxYzA2&hl=ca

Els gèneres

En llatí hi ha tres gèneres gramaticals per a substantius i adjectius:
-Masculí - puer Romanus.
-Femení - puella pulchra.
-Neutre - impluvium magnum.
El gènere neutre presenta la mateixa terminació en els casos nominatiu i acusatiu.

L'acusatiu

El cas Acusatiu expresa normalment el Complement Directe, però també pot expressar un Complement Circumstancial si va precedit de preposició. Per exemple:
-Acusatiu amb funció de Complement Directe:
Villa atrium, peristylum, culinam et cubicula habet. La mansió té atri, jardí, cuina i dormitoris.
-Acusatiu amb funció de Complement Circumstancial:
Lucius per vestibilum in villam intrat. En Lluci entra a la mansió a través del vestíbul.

Text Llatí 19/02/10

Servus, Didus, in tablino est,
.........Subj..........C.Circum....V...
El criat, Didus, està al despatx,
tablinum locus est, ubi dominus laborat,
Subjecte..Atri...V...Rel.....Subj.........V.....
El despatx és el lloc on treballa el senyor,
amicos accipit, libros legit, epistulas scribit,
C. Dir......V.......C.Dir....V.....C. Direc.....V....
rep els amics, llegeix llibres, escriu cartes
pecuniam numerat et cetera.
C. Directe.....V.......conj..C.D..
compta els diners, etcètera.

La primavera dels pobles de 1848

A l'Europa Oriental la lluita va ser essencialment antiabsolutista i contra la dominació imperial austríaca. Així, la revolta va tenir un caire liberal a Viena, on la revolució va obligar el canceller Metternich a dimitir, i nacionalista, perquè nombrosos pobles es van aixecar contra la dominació imperial (Hongria, Bohèmia, el nord d'Itàlia i la Confederació Germànica). Tot i que la majoria de les revolucions van ser sufocades, les reformes liberals es processos d'ndependència nacional es van consolidar a la segona meitat del s. XIX.

La revolució de 1848

La revolució del 1848 és coneguda com ''la primavera dels pobles'' perquè nombrosos pobles i nacions es van aixecar ontra l'absolutisme i els imperis. A l'Europa Occidental la revolució de l'any 1848 va comportar el sorgiment dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social; i va significar l'aparició de la classe treballadora com a força política. Com en altres ocasions, la revolució a començar a França. Pel febrer un aixecament popular va posar fi a la monarquia de Felip d'Orleans i es va proclamar la república social (drets per als treballadors) i el sufragi universal.

La revolució de 1830

El moviment s'inicià a França, on el juliol de 1830 va ser enderrocada la monarquia dels Borbons i es va passar a una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d'Orleans. Però encara es continuava marginant les classes populars de la vida política, el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

La revolució de 1820

Cap al 1820 un seguit d'aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar a diversos països, entre ells Espanya, acabar amb l'absolutisme i prendre el poder per mitjà d'insurrecicons arades, però van ser vençuts per la intervenció dels exèrcits de la Santa Aliança.

Els últims reis de roma

Al seu succesor al tron, Servi Tul·li, gendre de Tarquini, se li reconeix el mèrit d'haver introduït la primera constitució polític a Roma. Amb l'objectiu de facilitar el pagament d'impostos i el reclutament de l'exèrcit, va organitzar la ciutat en quatre grans barris i hi va implantar un nou model de cens basat en la fortuna i no només en el naixement. Va dividir la població en classes, organitzades en centúries de iuniores (de 17 a 46 anys) i seniores (de 46 a 60 anys), fins a un total de 193. A aquest monarca també se li atribueix la construcció d'un mur que envolta la ciutat: les muralles servianes.

Els set reis de roma

El seu succesor al tron, Tul·lus Hostili, va tenir un caràcter molt més bel·licós, ja que va començar una guerra contra Alba que va acabar amb la destrucció de la ciutat. La cèlebre llegenda dels tres germans Horacis i els tres Curiacis, que es van enfrontar en defensa de totes dues ciutats, se situa durant el regnat d'aquest monarca. El tercer rei romà va ser Anc Marci. Segons la tradició, aquesta figura està associada amb l'expansió del territori de la ciutat i amb la construcció del primer pont sobre el riu Tíber, el pons Sublicius.
El govern dels tres reis següents (i últims) es va estendre al llarg d'un segle, com el dels seus antecessors. Luci Tarquini Prisc ha passat a la història de Roma per haver introduït la civilització etrusca a la ciutat, i també per haver impulsat grans obres públiques, com la Cloaca Maxima, o el temple de Júpiter al Capitoli; malgrat això la tradició el retrata com un monarca poc proper al poble i de caràcter autoritari.

Set turons, set reis

Segons la tradició romana, després de la mort de Ròmul, es van succeir a la ciutat sis reis llegendaris al llarg de dos segles, fins al 509 aC.
De la mateixa manera que van ser set turons de la Roma primitiva, set van ser també (si hi comptem Ròmul) els reis de la ciutat. Entre els trens primers van regnar gairebé cent anys. El primer, el gendre de Tit Taci (el rei sabí), anomenat Numa Pompili, una mena de rei sacerdot, és recordat per haver introduït Roma la religió i el culte als déus, la institució de les vestals, el temple de Janus, la divisió de l'any en dotze mesos i la distinció entre els dies fastos (propicis r desenvolupar activitats judicials i de qualsevol tius) i nefasos (que segons la religió no eren propicis per fer aquestes activitats).

L'Interregnum

Com que la monarquia a Roma no era una institució hereditària, es va haver d'establir un procediments per assegurar la succssió pacífica al tron de la ciutat.
Quan moria el rei, s'obria el període anomenat interregnum; durant aquest espai de temps, el Senat s'encarregava d'escollir un dels seus membres com a interrex, la funció principal del qual era designar el nou monarca en el termini de cinc dies. En el cas que no designés cap persona, el càrrec d'interrex passava a un altre senador durant cinc dies més, i així successivament fins que s'aconseguia l'objectiu fixat.
Encara que el poble reunit en assemblea havia de donar el vistiplau al candidat nomenat, aquest no podia accedir al tron si no l'aprovava el Senat. A més, els auspicis que es practiquessin sobre la persona designada havien de ser favorables, ja que això demostrava la bona disposició dels déus cap al nou monarca.
Finalment, cal dir qe el nou rei passava a ocupar el tron directament, sinó que havia de complir un requisit legal: els comicis curiats (el poble en assemblea, una altra vegada) havien de dotar-lo d'autoritat legal conferint-li l'imperium, el poder que el capacitava per aplicar la llei i dirigir les tropes per mitjà de l'anomenada lex curiata de imperio.

L'expansió del liberalisme i el nacionalisme

La força del pensament liberal i del nacionalisme es va demostrar en tres grans onades revolucionàries que, a partir del 1820, van anar esfrondrant el sistea de la Restauració configurat al Congrés de Viena.

L'Oposició del liberalisme i el nacionalisme

Malgrat aquest retorn aarent a l'Àntic Règim, una bona part de les idees que havia genera la Revolució Francesa i que havien expandit els exèrcits napoleòncs havien penetrat profundament a molts països europeus. Nombrosos ciutadans se sentien identificats amb el liberalisme políic (separació de poders, sobirania nacional, igualtat jurídica, etc.) i amb el dret dels pobles a constituir-se nacions independents. El Congrés de Viena no va respectar ni els principis liberals ni les aspiracions nacionals d'alguns països europeus. Així, doncs, a partir del 1815 liberalisme i nacionalisme, reduïts a la clandestinitat, es conertiren en les due forces d'oposició a la Restauració.

El Congrés de Viena

Les decisions del Congrés de Viena es van completar amb la Santa Aliança, un tractat entre Rússia, Àustria i Prússia, al qual s'afegiren altres monarques europeu, que tenia com a objectiu ajudar-se mútuament davant de qualsevol amenaça de revoució liberal. De fet, s'admetia el dret d'intervenció en qualsevol país i, per aixó, les potències es reunirien en congressos periòdics on es prendrien mesures per mantenir l'ordre a Europa.

La restauració

Els Estats vencedors de Napoleó es van reunir, entre 1814-1815 a proposta del canceller austríac Metternich, al Congrés de Viena. L'objectiu era que tots els països tornessin a l'ántic Règim i restaurar l'absolutisme monàrquic. Així, doncs, desprś de reposar els monarques als seus trons, les quatre grans potències (Rússia, la Gran Bretanya, Prússia i Àustria) van remodelar el mapa europeu en profit propi i sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles, que havien lluitat contra el ferri domini napoleònic.

Set turons, set reis

Segons la tradició romana, després de la mort de Ròmul, es van succeir a la ciutat sis reis llegendaris al llarg de dos segles, fins al 509 aC. De la mateixa manera que van ser set els turons de la Roma primitiva, set van ser també (si hi comptem Ròmul) els reis en la ciutat.
Entre els tres primers van regnar gairebé cent anys. El primer, el gendre de Tit Taci (el rei sabí), nomenat Numa Pompili, una mena de rei sacerdot, és recordat per haver introduït a Roma la religió i el culte als déus, la institució de les vestals i la distinció entre els ies fastos (propicis per desenvolupar activitats judicials i de qualsevol tipus) i nefastos (que segons la religió no eren propicis per fer aquestes activitats).

les assemblees

L'assemblea del poble posseïa uns poders limitats, ja que podia acceptar o rebutjar una llei. Cada una de les cúries proporcionava cent infants (centúria) i deu cavallers (decúries), a qual cosa formava un exèrcit efectiu d'uns 3000 soldats i 300 genets, que era comandant pel rei.
Per ajudar el monarca en la tasca de governar, el rei disposava també d'un consell de cent notalbes, constituït pels caps de les famílies patrícices, el Senat (terme derivat del llatí senex, ''ancià''). Aquest consell també s'ocupava de vetllar perquè es complissin els costums dels avantpassats (mos maiorum). Es creu que Ròmul en va ser el fundador.

El rei, el senat i el poble de la roma primitiva II

Entre altres funcions, al rei se li atribuïa la de consultar la voluntat dels déus (auspicia publica) i l'ofrena de sacrificis a les deïtats. No obstant això, a mesura que les funcions religioses van augmentar, el rei va anar delegant part de les tasques en col·legis sacerdotals que es feien càrrec del culte públic (sacra publica). El més destacat d'aquests col·legis era el collegium pontificium, presidit pel Pontifex Maximus.
A més de funcions religioses, el monarca tenia atribucions civils, com la de convocar l'assemblea del poble (comitia curiata), que estava distribuïda en cúries o circumscricons administratives, en total n'hi havia trenta, és a dir, deu per a cada una de les tres tribus primitives de Roma (ramnenses, titienses i luceres).

El rei, el senat i el poble de la Roma primitiva

El terme per a rei (rex) deriva de la paraula regere, que significa regir o governar. Encara que les dades que ens han arribat de la monarquia romana estan a cavall de la llegenda i la realitat, sebam que, des que accedia al tron, la persona que exercia aquest càrrec tenia un caràcter especial, no per l'origen (el lloc de rei no era hereditari, però sí vitalici), sinó per l'autoritat sagrada que presentava. Duia un mantell porpra, un ceptre de marfil i una corona d'or; a més, era precedit als carrers per dotze auxiliars o lictors que diuen les famoses fasces, unes vares d'om i bedoll entrellaçades, de les quals sortia una destral, i que simbolitzen l'autoritat del monarca.

Llegendes sobre Hèrcules

El jardí de les hespèrides

Loccident d'Europa va estar relacionat en a imaginació clàssica amb nombrosos personatges i llocs mítics, com el jardí de les Hespèrides, una arbreda esplèndida on creixien uns arbres que donaven com fruit unes pomes daurades que feien immortal que en menjava.
Aquest jardí extraordinari procedia de les pomes que Gea, la deessa de la tera, havia regalat a Hera en ocaso del seu matrimoni amb Zeus, i estava vigilat constantment per les nimfes Egles, Erítia i Hespera Les nimfes eren conegudes per Hespèrides, o ''nimfes de l'ocàs'', perquè la tradició les situava en el límit de la Mediterrània occidental, és a dir, a la península Ibèrica (coneguda com Hespèria, nom amb què també s'havia conegut Itàlia) i al nord d'Àfrica, juntament amb el sistema muntanyós de l'Atles; alguns autors les an emplaçat fins i tot en un arxipèlag situat ''a l'altra banda de l0oceà'', en el que s'ha volgut veure com una referència directa a les Illes Canàries.
En qualsevol cas, era terra meravellosa amb unes fonts d'on brollava ambrosia, l'aliment dels dèus, i on la feliciat regnava eternament.

Tet - Traducció - 05/02/10

Atrium impluvium et compluvium habet, ubi aqua est
Subj. C.Directe Verb C.C. Subj. V
El pati té un impluvium in compluvium, on hi ha l'aigua
Servus, Didius, in cubiculo est, cubiculum locus est ubi domini,
Subj. C. Circum. V. Subj. Atr. V. C. C.Subj.
El criat, Didius, és al dormitori, el dormitori és el lloc on els
liberi et servi dormiunt.
Verb
senyors i els criats dormen.

Text - Traducció - 05/02/10

Villae Romanae magnae sunt et in campo sunt.
Subj. Atribut Verb conj. C. Circum Verb
Les mansions romanes són grans i estan al camp.
Familia Claudie in magna villa habitat. In oppido villae non sunt;
Subj. C. Nom C. Circum Verb C. Circum Subj. Adv. V
La família de la Clàudia viu en una gran mansió. A la ciutat no hi ha mansions;
oppidum domos et insulas habet. Domus et villa magnae sunt,
Subj. C. Directe Verb Subj. Atribut Verb
la ciutat té pisos i blocs. Els pisos i les mansions són grans.
sed insulae parvae. Pater Claudiae magnam villam cum multis cubiculis
Conj. Subj. Atribut Subj. C. Nom C. Directe C. Circum
però els blocs són petits. El pare de la Clàudia té una mansió
habet. Villa vestibulum, atrium, tablinum, triclinum,
Verb Subj Complement Directe
amb moltes habitacions. La mansió té vestíbul, pati, estudi,
peristylum, culinam et cubicula habet.
Complement Directe Verb
menjador, jardí, cuina i dormitoris.
Lucius per vestibulum in villam intrat et Claudiam Marciamque
Subj. C. Circum C. C. Verb Conj. C. Directe Conj.
En Lluci entra a la mansió a través del vestíbul i veu al pati la
in atrio videt.
C. C. V
Clàudia i la Màrcia.

DIRECTORI/CONSOLAT

El Directori és la forma de govern que s'instaurà a França el 1794 després del cop d'Estat de la burgesia conservadora en què aquesta va tornar a prendre el control de la revolució. Per evitar la dictadura, s'establí un govern col·legiat (Directori) format per cinc membres.
En plena querra contra les potèncie absolutistes d'Europa, l'exèrcit va començar a tenir una importància enorme, perquè era l'únic capaç d'imposar l'ordre i assegurar la defensa nacional. Un jove general, Napoleó Bonaparte, va acabar protagonizant, un cop d'Estat el 18 de Brumari del 1799 i començà a concentrar tot el poder a les seves mans. Napoleó va ser nomenat primer cònsol, és a dir, cap de govern durant tres anys.

MONARQUIA ABSOLUTA/MONARQUIA CONSTITUCIONAL

En les monarquies absolutes el monarca està per sobre de tots els habitants del seu regne i tots són els seus súbdits, sotmesos a ell i governats per ell. L'autoritat del monarca prové directament de Déu, en nom del qual exerceix el poder. Com a reflex del poder diví, el monarca poseeix un poder absolut: ell és la llei, l'autoritat màxima de govern, el cap de justícia i dirigeix la política interior i exterior. No se sotmet a cap control i no comparteix sobirania amb ningú.
En les monarquies constitucionals, en canvi, la voluntat de la nació s'expressa mitjançant l'elaboració de lleis per part del Parlament, i hi ha una Constitució que és el marc que regula les relacions dels ciutadans i a través de la qual l'Estat garanteix els drets dels ciutadans, és a dir, les llibertats fonamentals dels individus: llibertat de consciència, d'expressió, de reunió... Aquest individu lliure és un ciutadà i el conjunt de ciutadans constitueix la nació, que deté la sobirania. També s'hi estableix l divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial), perquè el poder no sigui mai absolut. En la primera fase de la Revolució, per exemple, França va esdevenir una monarquia constitucional en què el rei conservà el control del poder executiu.

GIRONDINS/JACOBINS

Els girondins, representants de la burgesia benestant, eren partdaris d'una Revolució moderada.
Defensaven, per exemple, el sufrai censatri (només podien votr aquells que tinguessin cert nivell de riquesa), la no-intervenció de l'Estat en l'economia, i estaven en contr de l'execució del rei.
Els Jacobins, en canvi, molt més radicals, representaven la burgesia menys adinerada i es van aliar amb les classes populars (sans-culottes) per prendre el poder. Eren partidaris del sufrgi universal masculí, de l'execució de la famíia reial, i van promulgar una sèie de lleis socials, com ara la de control de preus, en què l'Estat intervenia decididament en la marxa de l'economia.

Les conqueste de Napoleó II

Explica les diferencies que existeixen entre les parelles de termes proposats:
TERCER ESTAT/ESTATS GENERALS
Els Estats Generals són les Corts (Parlament) reunides pel rei on hi ha representats els membres més destacats de cada estament o Estat: els nobles (aristocràcia), el clergat (Esglèsia), la burgesia (Tercer Estat).
El Tercer Estat és el nom que rep la burgesia representada als Estats Generals, encara que sovint s'inclouen sota aquesta denominació altres grups socials com els pagesos, els menestrals i tots aquells pertanyents a les classes socials més desfavorides.
TERROR/GRAN POR
Poc després de la Presa de la Bastilla el 14 de Juliol de 1789, es va estendre el rumor que bandes organitzades per nobles cremaven les collites i mataven els pagesos.
Els pagesos van reaccionar assaltant molts castells de la noblesa i cremant els registres on constaven els drets feudals. Aquets fenomen és conegut com a Gran Por.
El Terror es desferma el 1792, poc després que els partidaris de la Revolució més radicals (Jacobins) preguin el poder. Veient les conquestes revolucionàries en perill per causa de la invasió de França per part dels exèrct de les monarquies bsolutes estrangeres, es pren la deciió de castigar amb presó o mort els sospitosos de ser contrarevolucionaris. Unes 50.000 persones van er executdes en judicis sense le mínimes garanties legals.

Les conquestes de Napoleó

Anal·litza la visió diferent de la presència francesa a Europa i explica a quines reaccions i a quines actituds va donar lloc.
El primer gravat és una apologia de la Revolució i de les repercussions positives de la seva difusió
per Europa. S'hi mostra un home que amb una roda genera una corrent elèctrica que a través d'un cable sorgit d'un barret frigi (símbol de la República) fa caure a terra els trons dels monarques europeus.
El gravat inferior, per la seva banda, mostra les altres conseqüències de la Revolució: Napoleó dirigeix els seus soldats durant una espoliació d'obres d'art i riqueses.
Destaca el detall de la creu trepitjada a terra.
Els gravats motren les dues cares de les campanyes napoleòni-ques. El primer reflecteix l'entusiasme amb què al principi fou acollit pels liberals, que veien en Napoleó el representatn d'un poble francès que es defensava de la tirania absolutista i un propagador de les idees alliberadores de la Revolució.
El segon, per la seva banda, revela la realitat d'un exèrcit que d'alliberador va passar ràpidaent a ser conqueridor, que rapinyava i saquejava en aquells països que subjugava com qualsevol altre exèrcit invasor.
Així, els exèrcits napoleònics, acollits al principi com a alliberadors després d'acabar amb institucions pròpies de l'Abtic Règim als països ocupats, aviat van ser vistos com a opressors, fet que va donar lloc a rebel·lions nacionals i liberals per expulsar-los, fruit justament dels ideals difosos per França.

Activitat sobre les muses

Busca informació a internet sobre els atributs que caracteritzaven les muses i, utilitzant també el que has escrit al teu bloc, completa el quadre següent:

Invocar les muses

També es creia que tant filòsofs com poetes s'inspiraven en les mateixes muses, a les quals invocaven a l'inici de les seves obres.

Trobem exemples notables d'aquestes invocacions (invocatio) des dels orígens de la literatura grega: el poeta Homer, en l'inici de les seves cèlebres obres llíada i Odissea, demana a les muses que cantin la còlera d'Aquil·les o les aventures d'Odisseu. De la mateixa manera, el gran poeta llatí Virgili, en els primers versos de l'Eneida, sol·licita a les muses que narrin les causes dels sofriments de l'heroi que dóna nom al poema.

Posteriorment, les referències a les muses i al mont Parnàs es van cnvertir en un recurs molt habitual per als escriptors i els poetes de tots els temps. Per exemple, Dant, en la Divina Comèdia; William Shakespeare, en el pròleg de la tragèdia Enric V; John Milton, en El Paradís perdut; Luis de Gòngora, en la Fábula de Polifemo i Galatea, i també en la novel·la catalana anònima de Curial e Güelfa.

El nom de les muses

Cada musa simbolitzaba una de les arts o un dels plaers humans, com indica el significat dels seus noms:

- Clio, ''la que proporciona la fama'', és la musa de la història.

- Euterpe, ''la que proporciona una gran delectació'', és la musa de la música.

- Talia, ''la que floreix'', és la musa de la comèdia.

- Melpomene, ''la que canta'', és la musa de la tragèdia.

- Terpsícore, ''la que delecta amb el ball'', és la musa de la dansa.

- Erato, ''l'amorosa'', és la musa de la poesia lírica.

- Plímnia, ''la de molts himnes'', és la musa dels cants sagrats i, segons altres versions, la de la geometria.

- Urània, ''la celestial'', és la musa de l'astronomia.

- Ca·líope, ''la de la veu bella'', és la musa de la poesia èpica.

No es dedicaven tan sols a endolcir la vida dels déus, sinó que, com explica el poeta Hesíode, també ajudaven els reis mortals amb els seus consells prudents, especialment Cal·líope.

Les nou muses

Segons la tradició grega més antiga, les muses eren nou divinitats que algraven amb els seus càntics els déus olímpics, a les residències celestials. La mare era la titànide Mnemòsine, la personificació de la memòria, filla d'Urà i Gea, amb qui Zeus es va unir durant nou nits consecutives a l'Olimp. Segons altres tradicions, les muses habitaven a l'Helicó o al Parnàs, sota la tutela del déu Apol·lo, que per aquesta funció era conegut amb el sobrenom de Musageta.