El mite fins a l'actualitat

La història de Dèdal i Íciar ha perdurat en molts àmbits diferents: des de construccions en forma de laberint que reben el nom de l'inventor, Dèdal, fins les lectures del mite com una advertència per als que desafien les lleis de la naturalesa, passant per les contínues referències als presonatges en el món de l¡aviació: no podem oblidar que Leonardo Da Vinci va intentar inventar diversos artefactos que permetessin emprendre el vol.
Des del punt de vista literari, ja ha l'edat mitjana autors com ara Chaucer i Boccaccio narren l'aventura. Però el personatge que mes ha seguït escriptors i artistes ha estat Ícar, ja que el seu tràgic destí ha servit d'inspiració per a pintures com ara les de Pieter Bruegel, Matisse, Marc Chagall, o Picasso, i les escultures d'Antoni Canova i de Rodin.
També en la literatura més recent es tracta la figura Ícar, per exemple, en el drama Ícar (1927) de l'autor italià De Bosis i L'ascens de l'F6 (1936) d'Auden i Isherwood. Fins i tot ha estat el tema central de l'assaig de Bertrand Rusell, Dèdal i Ícar: el futur de la ciència, que tracta del perills de l'ús i l'abús de la tecnologia.

Dèdal I Ícar

El mític inventor
Gràcies a les narracions d'Ovidi i Apol·lodor sabem que va existir Dèdal, un prestigiós arquitecte atenenc que era alhora inventor, escultor i constructor. A l'illa de Creta va servir a les ordres del rei Minos i va tenir el fill que ha passat a la història amb ell, Ícar.
A Creta, Dèdal va construir un artefacte a instàncies de Pasífae, esposa del rei, gràcies al qual ella va poder tenir relacions amb un bell toro, i d'aquesta unió va néixer el Minotaure. Posteriorment va haver de dissenyar el laberint, per recloure-hi el monstre antropòfag, meitat home, meitat brau. El rei Minos, espòs de Pasífae, va decidir castigar Dèdal, i el va tancar juntament amb el seu fill Ícar, al laberint,. Per l'inventorva buscar la manera de fugir volant: va construir unes ales amb plomes d'ocell unides amb cera. Abans d'emprendre el vol, Dèdal va avisar Ícar que no havia de volar ni massa avall, ja que la humitat del mar impediria el vol, ni massa amunt, ja que l'escalfor del sol fondria la cera. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li donava el fet de volar, es va acostar massa al Sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar. Dèdal va aconseguir salvar-se i, després d'enterrar el seu fill en uyna illa que va rebre el nom d'Icària, va viure a Sicília fins que va morir.

Romans i cartaginesos a Hispània

Cap a mitjan segle III aC, els cartaginesos (habitants de Cartago, una colònia fenícia fundada el 814 aC a prop de l'actual Tunis) van ampliar la seva presència a la península per obtenir una compensació per la pèrdua de territoris (Sicília) que havia comportat la seva derrota davant de Roma en l'anomenada Primer Guerra Púnica, aizí com per obtenir recursos per pagar els tributs que la República romana els havia imposat.

Cap al 226 aC, un any després de la fundació de Cartago Nova (actual Cartagena) i davant de l'expansió dels púnics a la península, roma va promoure la signatura de l'anomenat Tractat de l'Ebre, que feia d'aquest riu el límit de l'expansió cartaginesa cap alnord. Però la concòrdia entre les dues potències va durar molt poc. La presa per part del líder cartaginès Anníbal (219 aC) de la ciutat de Sagunt, que algunes fonts romanes situaven al nord de l'Ebre, va ser considerada per Roma com a casus belli i l'any següent van començar les hostilitats que van desembocar en la Segona Guerra Púnica (218-201 aC).

Traducció i anàlisi d'un text 2

Pater Antonii miles ligionis Romanae est.
Subj....C.Nom..Atr...........C.Nom............V..
El pare de l'Antoni és soldat d'una legió romana.

Legiones Romanae pugnant et Imperium Romanum defendunt.
........Subjecte.............Verb..Conj.............C.Directe.............Verb.....
Les legions romanes lluiten i defensen l'Imperi Romà.

Pater Marci in urbe medicus est et cives sanat.
Subj.....C.N.....C.C........Atrib...V..Conj..C.D....V...
El pare d'en Marc és metge en una ciutat i cura els ciutadans.

In legionibus Romanis quoque medici sunt,
...C.Circumstancial


qui milites aegros sanant.

Traducció i anàlisi d'un text

Copia aques text, analitza'l sintticament i tradueix-lo:
Viri Romani varia officia habent.
..Subjecte.......C.Directe.......V......
Els homes romans tenen diversos oficis.

Pater Lucii et Claudiae mercator est.
.Subj.........C.Nom............Atribut.....V..
El pare d'en Lluci i de la Clàudia és comerciant.

Mercatores viri sunt qui vendunt et emunt merces varias: oleum, farinam,
..Subjecte....Atr....V.....S.................V.............................C.Directe.......................
Els comerciants són homes que compren i venen productes varis:

vinum, garum, pisces, carnem, amphoras, telas, gemmas, et cetera.
........................................................C.Directe.............................................
oli, farina, vi, garum, peix, carn, ámfores, teixits, gemmes, etc.

Claudius in officia Hispaniae garum facit;
Subjecte.C.Circum..C.Nom......C.D......V...
En Claudi fabrica gàrum en un negoci d'Hispània;

postea in proviciis Romanis garum vendit.
C.Circ..........C.Circum...............C.D........V....
Després ven al gàrum a le províncies romanes.

La Primera i la Segona Revolucions Industrials 2

Les indústries clau de la primera fase de la industrialització van ser la indústria tèxtil i la siderúrgica (producció del ferro). A partir del 1870 es van desenvolupar noves indústries, com ara la química i l'elèctrica.

La revolució industrial va impoulsar una altra revolució:la dels transports. El 1819, un vaixell de vapor va creuar per primer cop l'oceà Atlàntic i el 1825 es va construir a Anglaterra la primera línia de ferrocarril.

La Primera i la Segona Revolucions Industrials

Les dues primeres revolucions industrials van canviar els sistemes de producció:

- Van començar a utilitzar-se noves fonts d'energia: primer, el vapor d'aigua i el carbó i, en la segona fase, l'electricitat i el petroli. Aquestes energies eren capaces de moure grans màquines.

- Van aparèixer les fàbriques, grans centres amb molts operaris i amb màquines. A les fàbriques els obrers no elaboraven el producte complet, sinó que el treball es dividia en petites tasques i cada obrer s'especialitzava. Aquest sistema de treball, juntament amb la utilització de màquines, va permetre l'augment de la producció i l'abaratiment dels preus dels productes.

La Revolució Industrial

A finals del s.XVIII es va iniciar la Revolució Industrial a Anglaterra. Amb aquest nom es denomina el procés de canvi econòmic que va suposar el pas d'una economia agrícola tradicional a una altra caracteritzada per processos de producció mecanitzats capaços de fabricar béns en gran quantitat.

Es distingeixen tres etapes:

- La Primera Revolució Industrial, que va començar cap al 1780.

- La Segona Revolució Industrial, que es va iniciar al voltant del 1870.

- La Tercera Revolució Industrial, que arrenca en la dècada del 1970 i continua actualment.

Deu recomanacions per dialogar millor

I. Per dialogar és necessari que els interlocutors vulguin entendre's i solucionar els problemes tractats.
II. Per dialogar és necessari que els interlocutors respectin normes com les següents: ''No t'enrotllis ni t'emboliquis''; ''No improvisis les teves intervencionns''; ''No et facis el saberut''.
III. Per dialogar és necessari que els interlocutors respectin la veritat i no menteixin.
IV. Per dialogar és necessari que els interlocutors es respectin mútuament i no siguin agressius ni dogmàtics.
V. Per dialogar és necessari mirar qui parla i parar-li atenció.
VI. Per dialogar s'ha d'estar disposat a escoltar els punts de vista i les raons dels altres fins a entendre'ls.
VII. Per dialogar s'ha d'estar disposat a expressar correctament els propis punts de vista.
VIII. Per dialogar s'ha d'estar disposat a pensar sobre les raons que ens han presentat els nostres interlocutors.
IX. Per dialogar s'ha d'estar disposar a modificar els propis punts de vista.
X. Per dialogar s'ha d'estar disposat a buscar alternatives acceptables per a tots els interlocutors, adoptar-les i posar-les en pràctica.

Saps dialogar?

Quan una societat pren consciència de la diversitat d'opinions que hi ha al seu interior se li fa necessari trobar algun mitjà per arribar a acords que satisfacin els diferents punts de vista que conviuen dins seu. Amb tota probabilitat, el diàleg és el millor mètode per apropar posicionss i construir formes de vida en comú acceptables per a tots. No és exagerat afirmar que una persona correcta és aquella que davant una situació de conflicte és capaç de dialogar amb tots els implicats amb l'objectiu d'arribar a acords justos. Per això, l'educació en societats plurals i democràtiques ha d'ensenyar a dialogar als joves perquè siguin capaços de deliberar en les futures situacions de discrepància que trobaran en la seva vida privada i en la seva vida ciutadana.





*Llegeix aquest text i contesta les següents preguntes:


1. Què significa la paraula diàleg?

-És una conversa entre dues o més persones.


2. En quines situacions és important el diàleg?

-


3. Explica una situació en què es trobi a faltar el diàleg.

-


4. Explica una situació en què el diàleg hagi assolit un acord exitós.

-


5. Quin profit obtenen els individus i les societats quan triomfa el diàleg?

-


6. Quins altres valors són necessaris per dialogar amb èxit?

-


7. El diàleg és sempre positiu?

-

L'economia preindustrial

Cal buscar els antecedents de la producció industrial en els tallers artesanals, que van aconseguir l'apogeu a l'edat mitjana i a l'edat moderna, i en les manufactures del segles XVII i XVIII.

Els primers tallers donaven feina a pocs artesans, que feien totes les fases del producte amb l'ajuda d'eines molt simples. Aquests productes eren únics, fruit d'un procés fonamentalment manual i, per tant, lent i car. Les produccions ens venien generalment al mercat local, a la mateixa ciutat i a les rodalies.

En el s. XVII van aparèixer tallers de grans dimensions que elaboraven manufactures de més qualitat (articles en or, plata i coure, porcellanes, tapissos i altres tèxtils) destinades a un mercat nacional i internacional.

Els principals centres de producció de manufactures eren l'Índia, la Xina, el Japó, Flandes, la Gran Bretanya i la regió alemanya de Turíngia.

Els efectes de la revolució agrícola

La mecanització de gran part de les feines agrícoles i la crisi afectava els pagesos més modestos va forçar que aquests emigressin cap a les ciutats, a buscar-hi feina. Es va anar produint, així, un descens gradual de lapoblació agrícola i el camp es va anar despoblant.

L'augmentat de la producció va provocar un descens paral·lel dels preus amb la qual cosa el nivell alimentari general de la població va millorar.

A més a més, els mitjans de transport nous, com el ferrocarril i el vaixell de vapor, permetien transportar els produces agrícoles a llocs llunyans. Amb això, el mercat dels productes agrícoles va deixar de ser local, i va passar a ser nacional i fins i tot internacional.

La revolució agrícola del segle XVIII - 3

Finalment, els grans propietaris van forçar ka venda dels terrenys comunals i van ampliar, així, les seves terres.

Tots aquests processos perjudicaven els pagesos més pobres, que van perdre els recursos que els proporcionaven els terrenys comunals i que els eren necessaris per alimentar-se. Els grans afavorits van ser els grans propietaris, que van augmentar l'extensió de les seves propietats, de manera que van poder introduir-hi les noves millores tècniques.

La revolució agrícola del segle XVIII - 2

En els s. XVIII i XIX van tenir lloc tres processos fonamentals: la concentració de la propietat, el tancament dels camps i la desaparició dels terrenys comunals.

Les propietats disperses es van substituir, progressivament, per parcel·les més grans, on es podien fer servir màquines.

Els tancats impedien que el bestiar entrés als camps, i això va facilitar la rotació contínua de conreus: llavors va ser possible introduir els nous conreus a la part de guaret, que era on tradicionalment pasturaven els animals.

Els canvis en les estructures agràries

La majoria d'aquests nous mètodes no es podien introduir amb eficàcia als camps oberts, el paisatge agrari característic de gran part d'Europa durant segles. -els camps oberts estaven formats peer una gran quantitat de petites parcel·les. Cada agricultor acostumava a posseir diverses parcel·les, separades i aïllades les unes de les altres.

Els canvis en les tècniques de conreu

Entre les millores que van contribuir a augmentar la producció agrícola destaquen els sistemes nous de rotació contínua de conreus, amb l'abandonament del recurs antic de períodes de guaret molt freqüents. Els nous conreus herbacis de llegums, naps o patates alternats amb els conreus tradicionals, permetien cultivar contínuament el sòl sense por d'esgotar-lo.

La relació estreta entre agricultura i ramaderia és un altre dels trets essencials de la revolució agrària ddel s. XVIII. Molts dels conreus nous servien per alimentar el bestiar a l'hivern, de manera que va augmentar el nombre de caps de bestiar. I, alhora, l'increment de l'adob animal (fems) va comportar més fertilitat a la terra.

Un segon grup d'innovacions es va introduir més tard, ja en el s. XIX: moltes feines agrícoles van deixar de ser manuals i van passar a ser fetes per màquines (segadores, màquines de batre...) i els adobs naturals es van substituir o complementar amb fertilitzants químics.

La revolució agrícola del segle XVIII

Fins al s. XVIII, l'agricultura va continuar sent trdicional i poc productiva. Com que el nivell tecnològic era baix, l'agricultura depenia dels cicles de la naturalesa i, per tant, era molt vulnerable a les catàstrofes. Una sequera, una inundació o una plaga provocaven la pèrdua de la collita i, com a conseqüència, la fam i la mort entre la població.
Cap a la fi del s. XVIII va començar una gran revolució agrícola que va capgirar les tècniques i els rendiments de l'agricultura. El canvi va començar a la Gran Bretanya i, a poc a poc, es va transmetre a la resta de l'Europa occidental i altres països com els EUA. La major part de l'Àsia, l'Àfrica i Iberoamèrica van quedar fora del procés.
La productivitat agrícola va augmentar notablement gràcies a la millora de les tècniques de conreu i als canvis en les estructures agràries.

El camp entre l'edat antiga i l'edat moderna II

- Els sumeris, els egipcis, els xinesos i els indis van ser els primers a construir grans canals i preses per millorar el reg i el proveïment d'aigua.

- Fa més de 2.000 anys, els romans van millorar l'arada i van estendre els regadius per tot l'imperi.

- A l'edat mitjana, els musulmans van millorar els regadius i van introduir conreus nous a Europa, com els cítrics, l'arròs, el meló, la carxofa, etc. En aquella època es van generalitzar els molins d'aigua i de vent.

- A partir del s.XVI, els europeus van conquerir Amèrica i part de l'Àsia i això va motivar un intercanvi de conreus entre unes zones i unes altres. Així, per exemple, van arribar a Europa la patata, el blat de moro, el fesol, el tomàquet, la carabassa, el pebrot, el gira-sol, el tabac i moltes altres plantes.

El llegat de Roma: El dret civil

Un dels aspectes més importants del llegat romà a la nostra civilització és el dret. La mateixa paraula deriva del terme llatí directum, que significa ''el que és recte, just'', encara que la paraula romana més utilitzada era ius (''el que és just''), de la qual provenen els nostres termes justícia i jurídic.

A diferència d'altres pobles antics, els romans van ser conscients de l'alt grau de civilització, que representava el fet de tenir un sistema de dret civil, gràcies al qual s'establia l'imperi de la llei. Cap ciutadà havia de quedar per sobre de la llei i aquest principi bàsic del dret constitueix la base dels sistemes jurídics occidentals.

Els Bàrbars

Les tribus bàrbares que lluitaven per Roma subscrivien un tractat (foedus), i eren conegudes coma foederati, és a dir, aliades de l'imperi romà. El fet que Estilicó, un militar d'origen bàrbar (de la tribu dels vàndals), actués com a home de confiança de Teodosi i coma tutor del seu propi fill, Honori, demostra clarament fins on havien arribat les coses en aquests període de decadència. Com a magister militum o cap de l'exèrcit (a l'imperi romà occidental) Estilicó va tenir un paper destacat fins que una intriga política el va fer caure en desgràcia a principis del segle V.

La fi de l'Imperi Romà

L'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'Imperi), va ser qui al final del segle IV va dividir l'Imperi romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb seu a Constantinoble.
En aquell moment, les fronteres de l'Imperi (limes) s'estaven desgastant ràpidament. Tribus bárbares senceres eren llogades per fer front a l'embranzida d'altres pobles de més enllà del Rin i del Danubi, la pressió dels quals augmentava a mesura que passaven els anys. Des de principis del s. V, l'imperi romà ja estava sentenciat. Tradicionalment s'accepta com a data de la caiguda de l'imperi romà, Ròmul Augústul, va ser destituït oficialment.
D'altra banda, l'imperi romà d'Orient, amb el nom de l'imperi bizantí, va perdurar gairebé mil anys més, fins a la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, davant l'assetjament dels turcs.

Dos imperis en un: Roma i Constantinoble

El sistema imperial romà va anar evolucionant fins que va construir un sistema de monarquia absoluta que es coneix amb el nom de Dominat (de dominus, ''senyor'', en oposició al Principat).

A partir de l'època de Dioclecià, a finals del segle III, va instituir un nou sistema de govern col·lectiu integrat per quatre persones, la tetrarquia, amb dos ''augustos'' que actuaven simultàniament en la defensa de l'Imperi, a la part occidental i oriental, ajudats per uns altres dos presonatges, anomenats ''cèsars'' que, finalment els haurien de succeir per assegurar, d'aquesta manera una certa estabilitat en la política.

Malauradament, el sistema no va arribar a funcionar, a causa dels continus enfrontaments militars dins l'Imperi entre els candidats al tron que obtenien més suport de les tropes.

L'exèrcit es va convertir en un factor polític de primer ordre que va acabar amb el somni d'estabilitat perseguit per Dioclecià.

El sistema va derivar cap a una diarquia (govern de dos emperadors) i finalment cap a la monarquia absoluta de Constantí, el fundador de la ciutat de Constantinoble (330 dC) a l'antic assentament frec de Bizanci, on va traslladar la capital de l'Imperi.

Va ser, però, l'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'Imperi), qui a finals del segle IV va dividir l'Imperi romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern, de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb seu a Constantinoble.

Dinastia dels Severs (193 - 235 dC)

No va aportar nous territoris, a excepció d'una efímera presència romana a l'Eufrates després de la derrota dels parts, l'etern enemic de Roma en aquella zona de l'Orient Mitjà, durant el regnat del fundador de la dinastia, Septimi Sever.

En aquesta època, Roma ja havia passat a la defensiva i més que pensar a conquerir nous territoris, estava preocupada per defensar les seves fronteres de les incursions bàrbares, especialment a partir del segle II de la nostra era, un clar període de crisi per a l'Imperi.

Dinastia Antonina (96-192 dC)

En aquesta etapa, la Dàcia (actual Romania) va quedar incorporada a l'Imperi gràcies a les conquestes de Trajà, si bé el penúltim emperador d'aquesta dinastia, el cèlebre enoeradir filòsof Marc Aureli, va morir contenint l'empenta de les tribus bàrbares de més enllà del Danubi.

Dinastia Flàvia (69-96 dC)

En aquest període es va sufocar una sublevació dels jeus i es va consolidar la conquesta de Britània (fins Escòcia, que era coneguda com Calcedònia).

Dinastia JulioClàudia (27 aC-68 dC)

Durant aquesta dinastia, relacionada directament amb August i els seus succesors immediats, l'Imperi es va consolidar. S'hi van incorporar els territoris d'Egipte, Mauritània, zones fronteres de la Germània (Alemanya) i de Britània meridional (Anglaterra), aquesta última sota el govern de l'emperador Claudi. Aquesta expansió es va aconseguir amb derrotes serioses, com ara la que va patir Roma el 9 dC, contra les tribus germàniques a la seva de Teutoburg, que avui es troba al turó de Kalkriese, a prop de la ciutat d'Osnabrück. Després d'aquest desastre, el mateix August va recomanar al seu successor Tiberi que no intentés ampliar l'Imperi més enllà del Rin.

La pax romana i l'extensió de l'imperi

Els territoris que actualment anomenem Imperi romà van ser, en relitat, conquerits durant el període de la República, principalment entre els segles III i I aC. Quan August va arribar al poder, el Mediterrani ja era un Mare Nostrum. No obstant això, a partir de la nova organització que va impulsar aquest primer emperador, els territoris conquerits (que van arribar a sumar 44 províncies durant l'etapa imperial) van ser distribuïts en dues grans categories.

- Les províncies senatorials (provinciae senatus et populi), les que tenien un caràcter més submís al poder de Roma i, per tant, no necessitaven una vigilància constant. Estaven administrades per un governador nomenat pel Senat i no disposaven de guarnicions militars.

- Les províncies imperials (provinciae Caesaris), territoris no totalment pacificats, on es feia necessària la presència de tropes que depenien de l'emperador, el qual nomenava un lloctinent per governar-les.

Octavi August, el primer emperador

Des de l'any 27 aC Octavi va ser conegut amb el sobrenom d'August (Augustus, el ''sacrosant o venerable''), i tenia a les seves mans tot el poder de Roma. Però malgrat aquesta autoritat absoluta no es va considerar mai oficialment la idea de restaurar la monarquia. Teòricament, continuaven en funcionament les institucions republiacnes, però en la pràctica el nou emperador (imperator) es feia reconèixer anb el títol de Princeps civium et senatus, és a dir, ''el primer dentre els ciutadans i senadors''. De fet, aquest primer període de la història de l'Inperi romà es coneix com a Principat.

Els poders vitalicis de l'imperium i la potestas tribunicia, a més del nomenament com a Pontifex maximus, li van donar un control sobirà sobre l'administració civil i militar, tant a Roma com a les províncies. En qualitat de prefecte de costums intervenia directament en el nomenament dels membres del Senat. El tresor públic (aerarium) també estava sota la seva supervisió.

La mateixa seguretat de l'emperador va augmentar en quedar instituïda una nodrida escorta coneguda com a guàrdia pretoriana (cohors praetoria) al comandament d'un perfecte de pretor, que sempre era un home de confiança de l'emperador.

El camp entre l'edat antiga i l'edat moderna

Durant tots aquests segles, la majoria de la població, al voltant del 90%, vivia al camp, en petits poblets.

Una part de les terres estava dividida en parcel·les petites, propietat dels pagesos que les treballaven per tal de sostenir-se. Però la part més important eren propietat d'una minoria de terratinents, que utilitzava esclaus o serfs per fer les feines agrícoles. També hi havia terrenys comunals, que tothom podia fer servir.

Els sistemes de conreu eren rudimentaris. Es feia servir el guaret, és a dir, no es conreava tot el terreny, sinó que cada any es deixava una part improductiva perquè descansés. Durant aquests segles hi van haver poques innovacions.

El Neolític

Les primeres espècies cultivades van ser cereals: blat al Pròxim Orient i a Europa, àrros a l'Àsia i blat de moro a Amèrica. Les eines utilitzades per a les feines agrícoles eren molt rudimentàries. Per llaurar la terra, els éssers humans van utilitzar, inicialmentm un pal; i més endavant van fabricar aixades. Per tallar les messes i recollir la collita, en un principi feien servir les mans i, més tard, van utilitzar maxil·lars d'ovelles; desprès van col·locar dents del bestiar en suports de fusta i van construir les primeres falçs. Per noldre el gra feien servir molins de mà. Més tard, es va inventar l'arada, que permetia llaurar més quantitat de terra d'una vegada i més de pressa que amb l'aixada.

La Revolució Agrícola

El Naixement de l'agricultura i la ramaderia

Els primers grups humans vivien de la cacera, la pesca i la recol·lecció de fruits silvestres. Només fa uns 10.000 anys, al neolític, els éssers humans van començar a cultivar les plantes i a domesticar els animals: era el naixement de l'agricultura i la ramaderia. A partir d'aleshores,nels éssers humans van construir pobles a prop dels camps de conreu i es van fer sedentaris.

Història de Roma: de la República a l'Imperi

Ascens de la Roma Imperial

Després de la mort de Juli Cèsar, a Roma es va produir un nou repartiment de poder a través d'un segon tiumvirat (43aC) integrat per:

- Octavi, nebot i fill adoptiu de Cèsar, que va assumir el poder de Roma i la part occidental de l'Imperi.

- Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, que es va quedar al comandament dels territoris orientals.

- Lèpid, governador de la Gàl·lia Narbonesa, que tenia el control d'Àfrica.

No va trigar a començar una nova guerra civil entre els nous triumvirs, i durant aquest conflicte es va gestar l'origen del poder polític imperial al voltant de la figura d'Octavi, després que aconseguís la submissió d'Àccium (Actium) l'any 31 aC. Aquesta data és la que tradicionalment es considera l'inici de l'Imperi com a tercer i últim període en la història de Roma.

Analitza i tradueix aquestes frases:

1. Pulchra puella in domo cum amicis venit.

.......N/Subjecte......Abl/CC......Abl/CC.....V(sg)

La noia bonica ve a casa amb els seus amics.

2. Amicus meus amicam foedam habet.

.......N/Subjecte............Ac/CD............V(sg)

Un amic meu té una amiga lletja.

3. Julia et Claudius in campo ludunt.

..........N/Subjecte........Abl/CC.......V(pl)

La Júlia i en Claudi juguen al camp.

Exemple d'aplicació del procediment de traducció i anàlisi

Vulpes personam tragicam cum cervo videt.

Nom/S.....Ac/C.Directe........Abl/C.Circ..V(sg)

Una guineu veu una màscara de teatre amb un cèrvol.

Puella rosas amici amat.

Nom/SAs/C.DGen/C.NV(sg)

La noia estima les roses de l'amic.

Puer puellam in campo videt.

Nom/S.As/C.D..Abl/C.Cir..V(sg)

El noi veu la noia al camp.

Anàlisi i traducció d'un text

1. Localitzar el verb de la frase i subratllar-lo. Mirar si el verb està en singular (-o, -s, -t) o en plural (-mus, -tis, -nt). La majoria de vegades el verb està al final de l'oració.

2. Buscar un nominatiu/subjecte que concordi amb el verb. És a dir, si el verb està en singular, haurem de buscar un nominatiu singular (-us, -er, -a, consonant excepte -m); en canvi, si el verb està en plural, haurem de buscar un nominatiu plural (-i, -ae).

3. La resta és fàcil. Hem de recordar que la terminació de l'acusatiu/complement directe és -m en singular i -os en plural.

4. Les terminacions de l'ablatiu/complement circumstancial sóm -o, -a en singular i -is en plural.

5. Finalment, les terminacions del complement de nom són -i, -ae en singular, i -orum, -arum en plural.

Inici del Triumvirat

L'any 60 aC es va unir a dos homes molt influents: Pompeu (que acabava de tornar d'una campanya triomfal contra la pirateria a la Mediterrània oriental) i Cras (un dels homes més rics). Amb ells, Cèsar va integrar l'anomenat triumvirat, un autèntic govern a l'ombra que prenia en secret decisions polítiques transcendentals per a la vida d'una República que, d'aquesta manera, s'abocava de dret al fracàs.
El 59 aC Cèsar va ser elegit cònsol juntament amb un altre polític anomenat Marc Calpurni Bíbul, el qual va quedar tan marginat de la presa de decisions que aquest consolat va ser conegut pel de ''Gai i Juli''. Al cap de tres anys, els tres anys, els tres polítics del triumvirat van renovar el seu conpronís en l'anomenada conferència de Lucca (56 aC), si bé aleshores Cèsar ja estava embarcat en el gran projecte de la conquesta de les Gàl·lies.

Juli Cèsar

Caius lulius Cesae, Gai Juli Cèsar, va néixer l'any 100 aC al si d'una família patrícia, la gens Júlia, la qual es vanagloriava de ser descendent ni més ni menys que de Julus. Aquest, segons la tradició, era nét de la deessa Venus. Encara que el seu pare va morir quan tenia quinze anys, el jove Cèsar es va involucrar aviat en la vida pública, ja que poc abans d'arribar a aquesta edat va ser nomenat flamen dialis (''gran sacerdot de Júpiter'').
Mitjançant el matriomoni de la seva tia paterna Júlia amb el polític reformador Gai Mari (líder del partit dels populars), va entrar en contacte directe amb l'agitat ambient polític de Roma.
Cèsar va ocupar diversos càrrecs al llarg de la seva dilatada carrera política (cursus honorum): va ser tribú militar (el 71 o 72 aC), edil (65 aC), pontifex maximus (63 aC), pretor (62 aC) i procònsol a Hispània.

El llegat artístic del S. XIX: El Neoclassicisme

La caiguda de l'Antic Règim francès després de la Revolució del 1789 va coincidir amb el desenvolupament d'un estil artístic inspirat en l'antiguitat clàssica: el Neoclassicisme. El redescobriment del classicisme grecoromà va ser producte de diversos factors.

L'aparició de les classes treballadores

A l'Europa Occidental, una vegada es van haver consolidat els Estats nació i s'hi va haver establert el liberalisme, la lluita política tenia com a objectiu l'avenç de la democràcia, és a dir, la conquesta de la igualtat política mitjançant el dret al sufragi universal, l'ampliació de les llibertats individuals i col·lectives i el reconeixement dels drets socials (educació, salut, feina, etc.) per al conjunt de la població.

L'Europa de finals del S.XIX

Les unificacions italiana i alemanya van tancar l'etapa de les grans revolucions liberals i nacionals a Europa. Al darrer terç del segle semblava que s'havia aconseguit una certa estabilitat política i de fronteres. Però, en realitat, encara hi havia un seguit de conflictes que continuaven latents. D'unabanda, persistien greus problemes nacionals a l'interior de l'Imperi Austríac i també de l'Imperi Turc que mantenien dominats pobles amb aspiracions d'independència.
Aquest era el cas d'hongaresos, txecs, croats i polonesos pel que fa a Àustria, i de serbis, romanesos i búlgars en el cas de Turquia. Així mateix, en aquests imperis les reformes liberals també havien estat nul·les o, si més no, molt limitades i, com a conseqüència, les aspiracions d'emancipació continuaven pugnant per reformar el sistema polític.

La figura de Faetont en la història de la civilització

Des del Renaixement, els artistes s'han interessar pels mites del món antic: així ho veiem en un dibuix de Miquel Àngel del 1533, dedicat a la caiguda de Faetont, mentre que en la tragèdia de William Shakespeare Romeu i Julieta (1595) trobem una referència al protagonista de la lloegenda. Al segle XVII, Rubens va retratar el moment en què l'auriga era fulminant pel llamp de Zeus a La caiguda de Faetont (1604-1605). En literatura catalana, trobem referències a aquest mite en el poema èpic Canigó (1886), de Jacint Verdaguer. I pel que fa a la literatura castellana, en l'obra El hijo del Sol, Faetón (1661) de Calderón de la Barca. Les òperes de Lulli i de Scarletti, totes dues titulades Faetont (estrenades el 1663 i el 1685) van introduir el tema en la música. Posteriorment, el francès Camille Saint-Saëns va compondre el poema simfònic Faetont (1873) i l'anglès B. Britten va estrenar el 1951 les Sis metamorfosis a partir d'Ovidi, una deles quals va dedicar a Faetont.

La fi de Faetont

Els cavalls, tan aviat s'enfilaven fins a una alçada enorme, com s'acostaven perillosament a la superfície de la Terra. Mentrestant Faetont, horroritzat, no podia fer res per aturar aquella cursa terrible.
Segons la llegenda, aquesta catàstrofe de foc i destrucció va arrasar zones molt extenses. D'aquesta manera van explicar els antics la fornació del gran desert del nord d'Àfrica.
Per sort, abans que no quedés ni una espurna de vida sobre la Terra, Zeus va fulminar amb el llamp el carro i l'esfera de foc de la superfície terrestre. D'acord amb la llegenda, hi va haver un dia sense sol fins que la situació es va normalitzar; Faetont, per la seva banda, va rebre honors fúnebres de les mimfes del riu Eridà i de les seves germanes, les Helíades.

La imprudència d'Hèlios i faetont

Faetont, un dels fills d'Hèlios, havia arribat a l'adolescència sense que li hagués estat revelada la identitat del seu pare. Quan finalment ho va descobrir, el déu, que se sntia cualpable per haver-lo tingut apartat d'ell durant tant de temps, li va prometre de manera imprudent que li concediria el que demanés. Inesperadament, Faetont li va demanar que li deixés conduir el carro que duia cada dia la llum del Sol a la Terra.
Hèlios va fer tots els possibles perquè el seu fill renunciés a aquesta petició, però al final va haver de complir la seva paraula. Al principi semblava que tot anava bé, però els cavalls, així que es van adonar del canvi, es van desbocar i van abandonar la ruta que recorrien des de tenos immemorials.

Pegàs

De la unió amb Posidó havia nascut Equidna, un altre ésser monstruós, i en el moment de ser decapitada van nèixer Pegàs, el cavall alat, i Crisaor.
La imatge de Medusa va ser utilizada durant molt de temps com a amulet contra el mal d'ull i, en arquitectura, va servir d'element decoratiu o, fins i tot, com a protecció contra el mal. Pintors com Leonardo da Vinci o Caravaggio han retratat Medusa com una dona bella i terrible alhora, imatge de l'horror i el sofriment. Des d'autors llatins, com ara Ovidi, fins a Danto Goethe, han tractat el tema de la Gorgona gairebé sempre com una figura del món de l 'infern; ja en ple segle XX, el poeta Pieter van Eyck va presentar Medusa com la víctima d'una deessa enfurida injustament.

Perseu

Les imatges que podem observar de Medusa confirmen aquestes dues versions, tot i que en la majoria de casos apareix el cap ja separat del cos, gesta l'heroi Perseu.
Perseu va aconseguir vèncer Medusa ajudat pels déus Atena i Hermes, que li van proporcionar els elements indispensables per aniquilar-la: unes sandàlies alades, un casc (que feia invisible qui el duia), una espasa, un escut brillant com un mirall i una mena de sarró, on podia desar el cap tallat per evitar la mirada de Medusa, amb què era capaç de petrificar fins i tot un cop morta.

Gorgona medusa

Medusa era l'única mortal de les tres Gorgones, filles de divinitats marines amamb les mans de bronze, ales d'or i serps en lloc de cabells. Era un ésser terrorífic que petrificava amb els ulls tot aquell que gosava mirar-la.
Altres tradicions narren que Medusa era una jove d'una caballera preciosa que va acabar tenint un aspecte horrible per haver-se comparat am la deessa Atena, o per haver estat seduïda per Posidó al temple d'aquesta deessa.

Animals fantàstics de la mitologia clàssica

Moltes novel·les i contes, ja sguin fantàstics o no, es basen en l'enfrontament d'un heroi amb un ésser monstruós per salvar un personatge o, fins i tot, la humaniat.
Aquest fet es repeteix des de l'ntiguitat clàssica fins als nostres dies, però, que són aquests monstres? Com han arribat fins a l'actualitat?
Cada un té un origen i una evolució diferents. Així, per exemple, les sirenes que van intentar captivar Ulisses ara alerten de perills, emergències i, fins i tot, de la sortida de classe; el minotaure, aquest personatge de cos humà i cos de toro, està relacionat amb els laberints que es repeteixen en forma de jardins enn moltes de les nostres ciutats; i les esfinxs són avui dia personatges que es mantenen impassibles davant les circumstàncies del seu voltant.

La unificació d'Alemanya III

El 1871 va nèixer l'Imperi Alemany, el Segon Reich, que de seguida es va convertir en una nova gran potència.

La unificació d'Alemanya II

Des del primer moment Prússia va intentar liderar la unificació. Potencià una unió duanera de la qual Àustria va quedar exclosa i, menyspreant les propostes liberals d'alguns Estats, escollí el camí de la guerra per aconseguir la unificació.
Així, el canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir una vistoriosa guerra contra Àustria el 1866 i un altra contra França el 1870, que li van permetre unir tots els Estats sota el ceptre del rei de Prússia, el kàiser Guillem I.

La unificació d'Alemanya I

El principal problema per assolir la unitat d'Alemanya era la rivalitat entre les dues grans potències germàniques: Prússia i Àustria. El 1815 el territori alemany estava dividit en 39 estats. El Congrés de Viena els va agrupar en l'anomenada Confederació Gremànica, que estava presidida per Àustria.

La unificació d'Itàlia III

El 1861 es va proclamar el Regne d'Iitàlia, el primer rei del qual va ser Víctor Manuel II, rei de Sardenya-Piemont. Només Venècia i els Estats Pontifics van qedar fora del regne, però s'hi van incorporar el 1866 i el 1870, respectivament.

L'unificació d'Itàlia II

El procés d'unificació d'Itia va ser militar. El 1859 l'armada francopiamontesa va derrotar els austríacs a Magenta i Solferino, que van cedir la Llombardia al Piemont. Un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi, encapçalant un exèrcit de voluntaris, els camises roges, va conquerir els estats del sud.

La capacitat intel·lectual

Segons del diccionari, la intel·ligència és la ''facultat o capacitat de l'home per comprende el món de les relacions i prendre'n consciència, per resoldre situacions noves mitjançant unes respostes també noves o per aprendre a fer-ho''. Aquesta capacitat està característica per factors diversos, els quals poden facilitar el desenvolupament d'uns determinas estudi o professions. D'aquests factors, podem destacar-ne els següents: