El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.
Indoeuropeu
Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historio-comparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. El català pertany, entre moltes altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les següents llengües amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.
Llengües Romàniques
Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de "popular", 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic imperi Romà; els termes "romà/na" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.
L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent:
- entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.
- entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.
- a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.
Català
El català és una llengua romànica parlada per més de 9 milions de persones (5,2 milions com a materna) a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior) les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord[1] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.[2][3] El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Juntament amb les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.
El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians. El català té diversos dialectes, dels quals s'han arribat a comptar fins a vint-i-un, dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg de les últimes dècades, la majoria dels dialectes del català han rebut una influència, en major o menor mesura, del francès a la Catalunya del Nord i l'espanyol a la resta de territoris que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario