La meva presentació

Treballa amb l'esquema

1. Quins tres tipus de poders polítics existeixen i quines són les seves atribucions segons els il·lustrats? Quins trets defineixen el liberalisme polític?

Els tres tipus de poders polítics i les seves atribucions correponents són els següents:
- El poder executiu que, com indica el nom, s'encarrega d'executar les lleis. Generalment el compon el rei o el President de la República i el gabinet de ministres que en depèn.
- El poder legislatiu, que elabora les lleis i els pressupostos a partir dels quals, i únicament en funció d'aquests, el poder executiu podrà desenvolupar les seves funcions.
- El poder judicial que, de forma independent als dos poders procedents, vetlla pel compliment correcte de les lleis.
El liberalisme polític, fruit de la rebel·lió il·lustrada contra l'absolutisme, es caracteritzava per considerar el dret de tots els ciutadans a la llibertat, al vot, a la igualtat davant la llei, a la llibertat de premsa, d'associació i de creences, etc.
A partir de les idees del britànic John Locke, consideraven que era necessària la constitució d'un acord o un ''contracte'' entre els que governen i els que són governats per tal que garantís la preservació d'aquests drets.

Taula Antic Règim - Il·lustració

Text 3

Text 2

Text 1

Taula del Casos en Llatí

Origen de la llengua llatina. Origen del català i de les altres llengües romàniques

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia.


Indoeuropeu

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historio-comparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. El català pertany, entre moltes altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les següents llengües amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.


Llengües Romàniques

Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de "popular", 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. Aquestes llengües es parlaven o es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic imperi Romà; els termes "romà/na" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.

L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent:

- entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.

- entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.

- a partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.

Català

El català és una llengua romànica parlada per més de 9 milions de persones (5,2 milions com a materna) a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior) les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord^[1] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.^[2][3] El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Juntament amb les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians. El català té diversos dialectes, dels quals s'han arribat a comptar fins a vint-i-un, dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg de les últimes dècades, la majoria dels dialectes del català han rebut una influència, en major o menor mesura, del francès a la Catalunya del Nord i l'espanyol a la resta de territoris que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.

Mapa llengües romàniques

Mapa indoeuropeu

Benvinguts

Hola, soy la Sandra. Aquest blog es de socials.